#Carnerésmdma: Blanca Llum Vidal (1986) recita el Cant IV del Nabí

23/04/2020
  • Cant IV

    Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
    Mon seny en la fosca reneix.
    Ja só dins una gola més negra, millor closa;
    i crec, dins el ventre d'un peix.
     
    S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
    ma petitesa, mon esglai.
    Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
    Déu és el meu únic espai.
     
    Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
    o só llençat, d'un cop rabent,
    a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
    l'estel en l'escata batent.
     
    Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
    Canto son nom amb veu igual,
    orb, doblegat, com esperant amb naixença
    dins la cavorca sepulcral.
     
    Al manament de Déu neguí les meves passes.
    -- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --
    Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
    de fer i refer tenen virtut.
     
    Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca
    perquè hi reneixi per a Ell.
    I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
    i Moïsès en el cistell.
     
    Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
    no m'haveu dat sinó dolors.
    Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
    com el nonat sóc a redós.
     
    I si el meu seny priva de signes il·lusoris,
    dins l'ipossible visc ardit.
    I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
    diran que aquest peix no ha existit.
     
    (Nabí)

cercar...

Etiquetes

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto

Subscriu-te al nostre butlletí

Subscriu-te i rebràs totes les nostres novetats. Cero SPAM, només continguts de valor.
He llegit, comprenc i accepto la política de privacitat
Informació sobre el tractament de dades