Avui parlem d''Aprendre a parlar amb les plantes', de Marta Orriols, editat per Ed. del Periscopi

Èric del Arco: Josep!

Josep Cots: On m'has ficat? On m'has ficat?

E: T'he ficat a Sant Joan de Déu, directament.

J: Sí, bé, cadascú llegeix els llibres i veu el que vol. Sí...

E: Aquest llibre de la Marta Orriols em va caure a les mans i vaig pensar "el començaré". I comença amb una doctora, una metgessa de neonatologia de Sant Joan de Déu. I és clar, jo m'hi vaig passar quatre mesos i mig pel Guillem, que quan va néixer el van haver d'operar del cor i vam estar vivint a Sant Joan de Déu molts mesos, i li van salvar la vida i van salvar la família, aquella gent... Clar, et trobes amb una protagonista que coneixes. No era la Paula (que la protagonista es diu Paula), però jo he conegut allà un conjunt de gent amb la qual vaig conviure sis mesos de vida del meu fill. Aleshores, a tot el que li passa a aquesta dona li he posat una cara i un decorat real. I la història d'aquesta noia, que és en principi trista —se li mor la parella a la primera pàgina—, m'ha entrat molt bé. Clar, els llibres entren per moltes coses... 

J: A mi m'ha agradat. L'he trobat una mica lent, però no és lent, és molt pausat. Has d'entrar en aquest ritme. O sigui, d'entrada vaig pensar "ui, com s'estén per explicar les coses", però és que et va donant les píndoles lentament. Explica el procés de dol d'aquesta dona, que el seu marit li diu... "Et deixo"... I al cap d'una hora l'atropella un cotxe!

E: Es troben, li diu "et deixo", "me'n vaig amb una altra" i...

J: ...al cap d'una hora o dues...

E: ...la truquen i li diuen "se t'acaba de morir la parella". I tothom es pensa que era la seva parella, encara, perquè no ha donat temps encara de dir-ho a ningú que ja s'ha matat.

J: De totes maneres, el tema que ella ja no és la parella del difunt tampoc agafa tanta importància. Explica tot aquest famós procés de dol —que el fa durar un any—...

E: ...perquè no té temps de pair que l'ha deixat! És a dir, la deixa, amb les ganes de dir-li cabró, fill de puta, no sé què... Però se li mata, i llavors clar... No pots tenir aquest sentiment de ràbia perquè s'acaba de matar, i fa molta pena que algú mori.

J: És una novel•la psicològica. És una novel•la de treball, que va introduint lentament sorpreses... Jo l'he vist escrita com a capes, una damunt de l'altra, com un pastís.

E: I tu creus que és una novel•la generacional? És a dir, davant d'aquest boom que hi ha ara de novel•les de noies d'uns quaranta anys, que escriuen novel•la en català, que es publiquen a moltes editorials...

J: No, no, no. No és una cosa tan especial ni tant específica d'una generació. O sigui, parelles que es trenquen, tota la vida. La gràcia és que en aquesta coincideixen les dues coses [l'abandonament i la mort]. No la trobo generacional. Tu sí?

E: Em plantejo perquè de cop tantes noies —molt més que nois— publiquen ara novel•les que parlen de gent que té quaranta anys. En aquest cas és especial perquè parla de la mort, i no de l'amor. 

J: Home, aquí està! 

E: Però també parla de l'amor.

J: Però és la petita diferència, eh. No pretén explicar les relacions amb els joves. Explica les relacions laborals, la relació amb l'exparella... No, no, és un llibre interessant. I està molt ben escrit, molt senzill, molt clar. Però li he trobat un error, crec jo, que m'ha xocat. Parla, al final de tot, del veí, l'argentí boig veí seu, que va descalç per casa. I aleshores diu que, com que va descalç, duu les "soles" dels peus brutes. I jo crec que els peus no tenen soles, tenen plantes. [Riu]. Les plantes dels peus.

E: Curiós que, essent un llibre que parla de "parlar amb les plantes", parli de "soles".

J: Sí. [Riu]

E: Curiós. El recomanem.