TINTIN AL TIBET

Després de llegir als diaris la notícia d02019;un accident aeri a l02019;Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l02019;endemà s02019;assabenta pel diari que Tchang viatjava en l02019;avió sinistrat i que no s02019;han trobat supervivents. Però en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se02019;n va cap a Katmandú, amb l02019;objectiu d02019;organitzar una expedició de rescat.

Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d02019;Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l02019;autor va haver d02019;anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d02019;acabar. Per sort, l02019;Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que 02013;segons l02019;opinió de molts02013; és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l02019;obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l02019;ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l02019;Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L02019;Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l02019;havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l02019;Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d02019;algun bípede que s02019;aturava al peu d02019;una muntanya rocosa.