Quan l’escriptora i escultora Núria G. Caldés va conèixer l’art Jomon, el primer que va pensar va ser: «Jo també soc de fang». I després: «Jo també vull ser un dogu», unes figures femenines característiques que protegeixen l’existència perquè flueixi sempre, que recorden que la mort no existeix i que tot és vida. Que preguen per la salut dels infants, per les collites abundants, per una bona caça o una pesca generosa, per l’absència de malalties.

I va decidir emprendre un viatge que la va dur a Niimi, al Japó, per conèixer els secrets del Jomon, l’estil escultòric tradicional nipó entre l’any 14500 i el segle iv aC.

El mestre Ifurai, continuador de l’art ancestral, li va evidenciar que tots els objectes, animals i persones són igual d’importants. En aquell racó de món, de natura exuberant, es va dedicar a aprendre com treballar el nendo, el fang, amb unes mans que, mentre s’omplien d’humilitat, deixaven de ser només les seves.