Israel Clarà (Badalona, 1975) va estudiar Filosofia en la UB. És autor de més de vuitanta obres entre poesia i novel·la i ha escrit en català, castellà i italià. Ha traduït poetes del Renaixement com Dant, Petrarca, Vittoria Colonna, Gaspara Stampa, Veronica Franco, Chiara Matraini, Michelangelo, Lorenzo de’ Medici (el cançoner Per natural desig, en català, única traducció en el món, Òmicron, 2008) i autors com Cardarelli, Ragazzoni, Pavese i Merini.
Entre les seves publicacions destaquen les novel·les històriques Estatuària de cendra (Llibres de l'Índex, 2002), La casa daurada (Òmicron, 2007) i els poemaris, entre d’altres, Pluja de nit (Viena, 2010), pròleg d’Olga Xirinacs, Llibre dels morts (Viena, 2010), pròleg de Gabriel Moreno, Finestra líquida (Òmicron, 2013), pròleg de Salvi Turró i Un te de gessamins (Òmicron, 2014), pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre, El més preciós dels dies (2017), amb coberta de Joan-Pere Viladecans i pròleg de Carles Duarte Montserrat, i Sereníssim somni (2019), amb pròleg de Cristina Àlvarez Roig, amb qui també ha publicat el llibre d’haikus i tankas L’omega de la rosa (Gregal, 2019). Amb Òrbites en sincronia (Edicions del Sud, 2020) va obtenir el III Premi de Poesia Torre de Piles.
«A l’inici del llibre l’endreça «A Cristina, amant i amiga» no deixa dubtes sobre la intencionalitat i els motius del poeta, que ha volgut depassar la dimensió terrenal per construir una cosmogonia de l’amor amb un devessall de versos invocant l’alteritat per mitjà de la metàfora de l’arquitectura –ofici de Cristina, poeta i arquitecta. Aquesta és, a parer meu, una definitiva interpretació de Llunes de paper, perquè participen de la gloriosa visió del Dant quan ateny la culminació del Paradís: que és, certament, l’amor el que mou el sol i les estrelles.»
[del pròleg de Vinyet Panyella]
«Ella es va convertir en l’única imatge d’aquestes llunes de paper, en una dolça obsessió, en la dona del cap suaument inclinat, en la línia reiterada just al centre exacte del firmament travessant-lo, ferint-lo, la tendresa de l’horitzó. La imatge d’una bevedora, d’una somiadora, d’estels em fascinava i vaig pintar la sèrie [...] perquè el cosmos es vessés dins d’uns quadres de poeta que potser retinguin la darrera lluna de l’univers.»
[frament del poema La buveuse d’étoiles, d’Israel Clarà]
«En les seves llunes subjau l’altra cara, la que mai no veiem i que és la de la mort i l’oblit. L’artista l’evoca precisament no mostrant-la i, amb aquesta decisió, ens diu que la vida és fràgil i efímera. La mancança, la por de perdre el que estimem, la soledat i la impotència davant de les adversitats són ben presents, però en el mateix acte de plasmar aquestes emocions Israel Clarà les exorcitza com si amb cada traç esquincés la pell del dolor fent que cicatritzi en el rostre d’una lluna que no és de paper sinó de carn i ossos. També hi ha un fort component eròtic que es fa palès amb la posició del rostre de la dona, amb els llavis sempre receptius a beure’s el nèctar d’un sol que gira entorn seu perquè el poeta la situa al bell mig de l’univers, com a receptacle i portadora de la llum i de l’única certesa: l’amor com a motor i agent transformador del món, el poema que mai no s’ha d’acabar perquè sempre hi hagi un nou horitzó possible.»
[de l’epíleg de Cristina Àlvarez Roig]