Els filòsofs poden ser més o menys empiristes; poden ser més o menys racionalistes o logicistes i poden ser més o menys pragmatistes, però els règims polítics no poden triar entre aquests -ismes, perquè se les han amb fets, també se les han amb enunciats coherents o incoherents i, naturalment, tant els fets com els enunciats poden ser més o menys favorables als interessos del règim en qüestió. I se les han amb aquestes tres realitats en la seva emergència originària, abans que arribin els filòsofs d’aquestes escoles per reduir, a través de l’argumentació, dues de les anteriors realitats a la que fa tres, cadascú a la seva, que és, més o menys, el que fan les tres escoles filosòfiques esmentades. La filosofia arriba massa lentament als requeriments d’un règim polític o de qualsevol altra entitat amb urgències, un individu, un govern, un partit… que pugui experimentar com a adversos els fets o la coherència lògica dels enunciats. El totalitarisme, la tendència de qualsevol tendència política o civil al totalitarisme, es caracteritza per la supeditació absoluta de les dues primeres formes de veritat a la veritat interessada que proclama. L’interès d’allò o d’aquell que es troba en transit totalitari desestima, genera, modifica i anul·la les dades i els fets, com també obvia incoherències o reconstrueix coherències sobre la marxa. És clar que calen diversos elements persuasius, de control i d’autocontrol, per acompanyar aquesta doble subordinació. El biaix disjuntiu és una de les disposicions persuasives, per no dir la fonamental, a través de les quals l’autoritarisme s’ensenyoreix del domini lògic, de la premissa major del raonament dels obedients, altrament dit, els fa el xantatge imperfecte, però eficaç, que genera l’obediència.

Jordi Sadurní i Sol. Llicenciat en filosofía. Professor de filosofia a l’INS Valldemossa de Barcelona