La poesia és un foc que crema fora del temps “i a cada aparador de tots els teus carrers / s’hi exposen flamarades d’un incendi”. No som, amb tot, al foc, som a l’origen del foc: som a la cendra. Som a l’origen que origina l’aigua original; no som a cap origen, som la llavor que tu ets en l’aigua, tu que no ets: “Mirar i no poder veure-ho sinó a l’aigua / que inunda la llavor de l’extermini.” Tu que ens tremoles, tremola’ns; tu que ens inexisteixes, inexisteix-nos.

Tremola’ns és un llibre de poemes pregons com “pous recòndits” que busquen el lirisme i l’elaboració d’un nosaltres i d’un tu a través d’una nodrida imatgeria poètica. Aquest nosaltres erm i desolat i aquest tu reminiscent es descabdellen a través d’un seguit de motius recurrents que es troben en l’eco d’un temps que no se sap d’on torna: l’ocell, la cendra, l’aigua, la llavor; tot són espais de paraula, una paraula que somia una existència espectral. I el cant. El cant que ens digereix i ens alimenta, inajornable: tot és “anar creixent amb mort lleugera / fins que per fi el cant ja no ens sigui estrany.”