NOMS DE RUSIÑOL

¿Biografia?, ¿retrat literari?, ¿àlbum de records?, ¿notes a peu de pàgina?, ¿narració breu? Ni una cosa ni l?altra. Els noms de Rusiñol és un híbrid genèric presidit per un jo que enllaça els vint relats a través dels quals tot just s?insinua la imatge de Santiago Rusiñol. El cap visible del modernisme i creador del senyor Esteve, col·leccionista de forja catalana antiga i pintor de jardins abandonats, ironista i viatger, morfinòman, noctàmbul i treballador compulsiu, és a dir, probablement una de les figures més ben delimitades de la cultura catalana contemporània, apareix desdibuixat, fragmentat i fins desenfocat en el mirall que li posen al davant la mirada profunda de Picasso i els ulls incisius de Ramon Casas, la fotografia gelosament guardada de Sarah Bernhardt, el riure d?Erik Satie, l?hostilitat d?Eugeni d?Ors o la discreció de Lluïsa Denís. Aquest és el llibre de l?ombra, del rastre, de la petja, del fantasma i de la incertesa de Santiago Rusiñol. I de l?absència. Però, estrafent una frase que ja fa molt de temps va dir James Joyce, ¿no és l?absència la forma més bella de presència?