LA NOIA AMB LA LEICA

L’1 d’agost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. És la comitiva fúnebre per
Gerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotògrafa caiguda en un camp de
batalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, està desfet: junts,
havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se n’havien anat
a la guerra d’Espanya. Entre els assistents s’hi troben altres amics que coneixien Gerda des de
molt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, però la seva joia
de viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. N’hi ha prou
amb una trucada per desencadenar els records.
Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en una
època especialment convulsa cristal·litzen la joventut, l’alegria de viure, el talent i el compromís
en un temps de crisi econòmica, d’ascens del nazisme, de persecució i de guerra.