POTSER ÉS AMOR

La Jen està trista. I l’Aiden vol que sigui feliç. Sembla senzill, oi? I ho seria si no fos perquè la Jen és una noia de poc més de trenta anys a qui acaba de deixar el nòvio i l’Aiden és una peça de software cara i sofisticada.


Això sí: l’Aiden coneix la Jen a la perfecció. Pot accedir a tots els seus aparells i així està al corrent de la cançó que escolta a totes hores, les seves fotos preferides i les cites d’Instagram que la inspiren. I, gràcies als algoritmes, ha fet un càlcul: la Jen ha de trobar una nova parella per assolir un nivell òptim de benestar. I amb tot internet al seu abast, no haurà de buscar gaire per trobar l’espècimen perfecte i programar la cita ideal. Llàstima que la Jen sembla estar a mil anys llum d’interessar-se pel pla perfecte de l’Aiden...


¿Podria ser que una màquina d’intel·ligència artificial tregui l’entrellat de la intel·ligència emocional i descobreixi què és el que ens fa feliços als humans?