DEFENSA DELS INTEL·LECTUALS

A la tardor de 1965, en plena efervescència del seu engatjament polític i de la celebritat que el precedia arreu del món, Jean-Paul Sartre viatjà al Japó, on donà, a les ciutats de Tòquio i Kioto, tres conferències sobre el paper dels intel·lectuals en la societat contemporània. Atès que feia solament cinc anys de la publicació del primer volum de la Crítica de la raó dialèctica, exponent definitiu del tomb del seu pensament cap al marxisme, el tema escollit per a les conferències semblava més aviat de to menor, però prou raonable, ja que anaven destinades a la gent d02019;un país abocat amb entusiasme de convers a l02019;economia capitalista. Tanmateix, en reprendre la qüestió de l02019;engatjament de l02019;intel·lectual, objecte d02019;una de les seues obres teòriques més difoses, Què és literatura? (1948), Sartre no deixava d02019;abordar un problema força controvertit en l02019;àmbit marxista, alhora que reincidia en la preocupació invariablement sostinguda fins a la fi de la seua vida. Defensa dels intel·lectuals 02013;títol conjunt de les tres conferències, «Què és un intel·lectual?», «Funció de l02019;intel·lectual» i «És un intel·lectual l02019;escriptor?»02013; se situa just enmig del punt més alt i més baix de l02019;esperança revolucionària, tothora lligada a les vivències de Sartre. Si en 1960 es tractava per a ell d02019;incorporar-se al marxisme des del rigor filosòfic, en 1970 s02019;acomiadava com a «intel·lectual clàssic», a l02019;espera de trobar relleus entre les noves generacions hereves del 68.